CULTURA POPULAR, CULTURA NACIONAL

Josep Bargallo

Investigador
Les pagines seguents, que conformen una primera redaccio d'aquesta ponencia, apleguen un conjunt de reflexions sobre la riquesa centrada en la diversitat del mon festiu de caire tradicional i simbolic de les terres de parla catalana, centrades inicialment en dos fenomens emergents en la Catalunya estricta -el fet casteller i els grups de foc- que s'han expansionat, amb mes o menys forca, arreu dels altres territoris del nostre ambit nacional. Aquesta riquesa fonamentada en la diversitat i la pluralitat, que te la seva base en un posit gairebe intemporal i multicultural, pot ser presentada a traves d'altres elements conformants del nostre espai simbolic viu, especialment en el mon del lleure i la festa.
Es per aqui -els menjars, les vestimentes, les musiques...- que es pot anar ampliant aquesta ullada que preten fer esdevenir conclusio el que es una hipotesi fonamentada: la cultura popular i simbolica de les terres de parla catalana te un posit comu que es presenta a traves d'una realitat diversificada. El nostre pais no te una festa, una dansa, una musica, una vestimenta... El nostre pais, ric i plural, com correspon als paisos dinamics en la historia i en la seva composicio territorial i social, te unes festes, unes danses, unes musiques, unes vestimentes...

Una altra cosa es que ens convingui convenir -i aqui la redundancia es significativa- que ens interessa promoure externament -i fins i tot internament- uns estereotips simbolics. Ens equivocariem molt, pero, si nomes triessim elements d'un unic territori de la nostra globalitat, d'una unica part de la nostra pluralitat.

Cultura popular, cultura nacional
Una cultura nacional te, evidentment, molts conformants. La llengua n'es un, i ben possiblement el mes clarificador a primer cop d'ull, el que se'ns evidencia amb mes fermesa. N'hi ha, pero, molts d'altres, com ara tot allo que defineix el mon de la cultura popular i tradicional, tant en els aspectes mes intims, personals i familiars, com en els mes col.lectius, socials i festius. Ara be, en la cultura popular, com en la cultura nacional, no hi ha d'haver-hi res d'unitarista ni hi ha res d'immutable.

Els diversos territoris desenvolupen, per motivacions geografiques, socioeconomiques, historiques, climatologiques..., evolucions distintes del posit comu, sovint heretat de realitats mes antigues, anteriors, fins i tot, al periode constitutiu de la comunitat nacional. El pas del temps, a la vegada, tambe fa evolucionar constantment, en un dia a dia gairebe imperceptible, pero abassegador en el transcurs dels anys, tots i cadascun d'aquests conformants de la cultura nacional. I tambe, es clar, de la cultura popular.

Contra l'oblit i la castracio nacional: elogi de la diversitat
El nostre pais, tant per als qui el volem de Salses a Guardamar com per als qui el creuen de Portbou a Alcanar, presenta una rica coexistencia de geografies prou distintes. I, tambe, parles, costums i vivencies prou diverses. En una extensio sensiblement reduida, hi conviu una rica pluralitat, ben poques vegades reconeguda, sovint menystinguda.

D'aquesta diversitat en neix, pero, la consciencia de pertanyer a una globalitat. Vull dir que la consciencia de formar part d'una realitat comuna no es basteix damunt entelequies ni a partir de mapes: es fonamenta en el fet de poder comprovar com aquell territori que consideres el teu te la mateixa llengua que d'altres de veins i de propers -ni que es parli amb constatables diferencies-, que la seva evolucio historica tambe es la mateixa -ni que presenti, de vegades, una distinta cronologia-, que la manera d'entendre l'organitzacio social, els rituals i la festa es, a grans trets, coincident -ni que en un lloc s'hagi mantingut el que ha desaparegut en un altre o un cert element s'hi hagi acabat desenvolupant amb d'altres formes.

En definitiva, quan te n'adones que la suma d'aquests territoris fa un tot, conforma un poliedre conjuntat. Un pais. Per aixo, si ens sentim pertanyents a una realitat comuna superior -un pais, una nacio, Catalunya, els Paisos Catalans...-, es perque ens sabem ciutadans i ciutadanes d'un territori concret. Podem viatjar, viure a fora, pero sempre hi ha un tros de mon, uns quants quilometres quadrats, una gent..., que reuneix allo que es essencialment nostre: entenem tot el que diuen i com ho diuen -des de les frases fetes i les expressions mes col.loquials fins els mots lligats a les feines de la terra o del mar, els noms dels ocells, les plantes o els peixos-, el paisatge no ens sorpren en cap moment, del que s'hi menja en reconeixem tots els sabors, no cal que ens expliquin que es el que es fa en aquella festa. Som a casa.

El meu territori -que el reconec des del Garraf i l'Ordal fins al Montsant i la serra de Prades, des del mar fins alli on la Conca de Barbera topa amb la Segarra- es un de tants exemples de com aquesta plural diversitat havia estat tradicionalment considerada com a subsidiaria pels grups dominants, culturalment i socialment, en els successius intents de reconstruir la nostra identitat global.

Des d'una visio d'una Catalunya emmirallada en i per uns territoris concrets -i, consequentment, per unes realitats tambe prou concretes-, s'han arribat a bastir discursos tan empobridors i volgudament empetetidors com el de la irrisoria "Catalunya catalana", tot pensant que es podia construir tota una nacio prescindint-ne de bona part. Es la visio d'una Catalunya -impossible pensar, ja, en els Paisos Catalans- tan poca cosa que nomes podia admetre un accent a l'hora de parlar, una festa per viure, una dansa per ballar... I aleshores hi havia, tan sols, "la" manera de parlar, "la" festa, "la" dansa... I totes les altres danses -no nomes les de les Illes o les del Pais Valencia, tambe les que es ballaven i es ballen d'una banda i l'altra del Pirineu fins a l'Ebre- semblava que fossin menys catalanes; els castells i els diables, sinonim de barbarie; les falles i els focs, costums alienadors; els bous, penyora de submissio... Anys i panys d'un folklorisme oficial i oficialista han volgut fer-nos creure, doncs, que el nostre pais era tan pobre que donava per tenir nomes una mostra de cada cosa. Que hi havia d'haver una unica dansa nacional. Un unic vestuari festiu, una unica musica, un unic paisatge, una unica gastronomia. I, no pas casualment, festes, danses, musiques, paisatges, geografies... no compartides per tots els territoris del pais.

Havien volgut fer-nos oblidar que la jota es balla -o es ballava fins no fa massa- dels Pirineus a l'Ebre, a mes del Pais Valencia i les Illes. Que les bitlles son un joc rural que, amb variants, es practicava arreu, i que encara es mante al Montsant i als Pirineus. Que el foc i la pirotecnia son components de centenars de festes de dalt a avall de les nostres terres. Que la pilota no nomes es valenciana, que de trinquets tambe n'hi havia al Principat, pero no tan sols a les terres de l'Ebre, on encara avui es juga a pilota, ni que sigui nomes ocasionalment, sino mes amunt i mar enlla. Que de diables i dimonis en podem trobar d'una banda a l'altra, ja sigui per Sant Antoni, el Corpus o les festes majors, ni que no vesteixin identicament ni utilitzin la mateixa utilleria. Que pujar un damunt de l'altre ho ha fet molta gent del pais, aixo si, amb tecniques diverses, com els castellers closos decades enrera en el triangle Tarragona-Valls-Vilafranca, les muxierangues valencianes, les moixigangues de diversos indrets del Principat o els contrapassos pirinencs de la Pila. Que de moros i cristians no nomes n'hi ha al Pais Valencia, ni que a d'altres llocs es diguin d'altra manera, com ara turcs i cavallets. Que de falles, en data distinta i amb diversa presentacio, n'encenen des del sud alacanti fins a l'Alta Ribagorca, les Valls d'Aneu o la Vall d'Aran, sense menystenir la proliferacio nacional de focs i fogueres per sant Joan. Que de representacions teatrals religioses, populars i de caire tradicional, al temple o al carrer, en trobem, historicament i en l'actualitat, de dalt a baix, a tot arreu, es diguin comedies, misteris, passions, vides, histories, miracles, sermons o balls. Que...

La recuperacio festiva de les darreres decades i la superacio de bona part d'aquells topics mes tronats del folklorisme oficialista han aconseguit un reviscolamanet de moltes de les activitats de la cultura popular condemnades a l'oblit i l'aparicio d'un seguit de col.lectius, agents i estudiosos que han reivindicat la concepcio d'una cultura diversa en el context unitari, plural dins unes constants comunes i, especialment, ben viva i reviscuda per damunt de postal resclosides.

I es, des dels posicions mes conscients de la identitat nacional, que s'ha de fer entendre amb mes forca que mai que el nostre pais, insistim-hi, no es tan poca cosa com per tenir una unica -o dues, tres o quatre- festes, danses o musiques nacionals. Que si hi ha una llengua pero moltes i molt diverses maneres de parlar-la -i cap es millor que l'altra, i cap es "la manera" de parlar-la-, en la cultura popular -que tambe es un codi col.lectiu, social, nacional- s'esdeve el mateix. I que el pitjor es la ignorancia i l'oblit: amb els topics, l'oblit i la ignorancia l'unic que fem es alimentar una politica de castracio nacional.

Per tant, ballem el que vulguem, juguem al que mes ens agradi, pero no pretenguem d'imposar la nostra manera de viure la festa com l'unica existent. Al costat de l'Espana de charanga y pandereta, hi ha tambe la "Catalunya d'espardenya i barretina". Una Catalunya reduccionista no es nacionalment colonialista, pero es igualment anorreadora.

Els temps passen i, de vegades, es fa justicia, ni que sigui parcialment. I si a algu li pot fer mal reconeixer la diversitat en els corpus teorics, la realitat plural no es pot amagar per massa temps. I la resposta es, com sempre, complexa. En el cas de castells i diables, a part dels seus components intrinsecs, hi ha, tambe, l'esquarterament dels topics, el triomf de la diversitat, la desaparicio de l'uniformisme en un mon on la intercomunicacio es quotidiana i immediata. Si blasmavem, doncs, la machadiana Espana de charanga y pandereta, era nomes pel que significava d'imposicio a casa nostra de costums forans o era, tambe, perque imposava, a Espanya mateix, una visio monolitica que castrava moltes de les seves mateixes propies realitats? L'eclosio dels castells i dels diables es, doncs, la constatacio que tambe hi ha una altra Catalunya. De fet, que n'hi ha moltes.

Aquells vells castellers i diables del segle passat i de les primeres decades d'aquesta centuria no acabarien de creure's, ara mateix, que castells i carretilles tornin a omplir les festes majors, gairebe arreu del pais; que allo que era sinonim de festa al seu territori ara ho es en forca zones del pais; que viatgin com a representacio de la cultura nacional; que siguin motiu de campanayes de propaganda institucional i comercial; que se n'escriguin llibres i se'n facin congressos cientifics; que se'n filmin pel.licules i videos, en parlin i en parlin els mitjans de comunicacio... Pero s'ho passarien d'allo mes be i se'n riurien a la cara d'aquells contemporanis seus, sovint convencuts catalanistes, que els deien que eren antiquats, que el que feien no tenia futur. Que aixo de pujar un damunt l'altre, que aixo de tirar foc i satiritzar el poder no s'adeia gens amb aquell seny que els venien a predicar com a evangeli nacional. Que havien de morir perque el pais pogues sobreviure. Se'n riurien de valent. Un fart.

Per la tradicio i la modernitat: elogi de l'evolucio
Antropolegs, historiadors, sociolegs, filolegs... discuteixen abrandadament sobre els conceptes de cultura popular, tradicio i folklore, amb uns resultats sovint ben poc aclaridors i questionats des de posicionaments a voltes radicalment enfrontats. Sigui com sigui, el mon de la cultura popular i tradicional de caracter festiu es troba, avui, en el moment mes algid de la segona meitat d'aquest segle, possiblement de tota la centuria. No tan sols han augmentat considerablement la qualitat i la quantitat del estudis, tant dels analitics com dels descriptius, sino que s'han recuperat molt costums o s'han eixamplat notablement el nombre dels seus practicants i la propia geografia d'altres que havien aconseguit de sobreviure, ni que fos dificultosament.

Si ens circumscrivim a l'ambit geografic del Principat i als elements que omplen els actes de cultura tradicional de les festes majors i d'altres celebracions civiques i religioses, l'actualitat del fet casteller i dels grups de foc son dos exemples ben clars d'aquesta renovada popularitat i dues mostres patents del dilema que presenta la pervivencia del nostre patrimoni festiu, la hipotetica dicotomia entre tradicio i modernitat.

A finals del segle passat i comencaments d'aquest, castells, diables, dracs i altres elements del bestiari de foc patiren, amb el conjunt del folklore festiu de la Catalunya Nova, una forta crisi que els dugue gairebe a la desaparicio. La confrontacio entre la societat rural i l'emergent urbana, el subseguent canvi de gustos ludics i d'altres questions -com ara les consequencies economiques i migratories de la fil.loxera- arraconaren, primer, i acabaren en forca indrets, despres, amb tota una manera d'entendre la festa al carrer, que tenia els seus origens a l'epoca medieval i les seves arrels encara mes lluny, i havia definit, en el context dels seguicis populars, un model festiu propi, que protagonitzava, en aquest sentit, la peculiaritat de la Catalunya Nova respecte a d'altres territoris del pais.

Els diables desaparegueren massivament -tan sols es van mantenir en casos molt aillats, ja fos a les Borges del Camp i a algunes poblacions del Penedes, com l'Arboc i Sant Quinti de Mediona-; els dracs -tret d'excepcions com les de Vilafranca- es malmeteren pel desus; els castells passaren una forta epoca de decadencia que va estar a punt d'incloure'ls en la nomina dels records dels avis, fins que, a finals dels anys vint, van comencar a aixecar el cap...

Els pocs elements de cultura popular i tradicional que assoliren de mantenir-se duien una vida migrada, entre la incomprensio d'un noucentisme que estava per d'altres interessos i, posteriorment, el somortiment de qualsevol cosa que fes el minim tuf a nacional -a nacionalment catalana- durant el franquisme. No fou fins a finals dels anys setanta -ben especialment, des de la recuperacio de la vida democratica a les nostres institucions municipals- que la situacio es capgira. De les sis colles de castells que hi havia el 1970, a les disset de 1980, les trenta-cinc de 1994 i les cinquanta-sis de 1997. Dels comptadissims balls de diables als tres-cents grups de foc que hi ha catalogats oficialment ara mateix -i els que no ho deuen estar. I, el que ens sembla mes significatiu pel nostre discurs, de grups tancats, basicament, al Camp de Tarragona, a tot el Penedes i a algunes contrades limitrofes, a grup extesos a gairebe arreu del Principat i en zones del Pais Valencia -els diables que tiren foc- o en bona part de la Catalunya central, la Catalunya Nord i Mallorca -els castells. I congressos, estudis, revistes, atencio dels mitjans de comunicacio i dels organismes oficials... En definitiva, la popularitzacio i el reconeixement d'unes tradicions fins no fa massa aillades i ben be endogamiques.

En aquests viaranys, pero, hi ha hagut forca canvis, evidents evolucions. En el mon casteller, com a exemples sintetics: la rapida ascensio al maxim nivell d'algunes colles de fora del marc geografic historic, l'eixamplament de la competitivitat, la proliferacio de les actuacions -tant pel que fa al nombre total com a l'area d'influencia-, l'allargasssament de la temporada, l'evolucio de les colles cap a associacions ciutadanes de diversificada activitat... En els grups de foc, canvis encara mes contundents: la influencia d'espectacles de grups teatrals o d'animacio -el cas dels Comediants es el mes evident- ha comportat l'aparicio, tant en les arees urbanes mes habitades com en zones rurals allunyades de les tradicionals, de forca grups de foc que no segueixen el model del ball de diables historic, tot apropant-se a esquemes contemporanis de teatre de carrer, i, tambe, el fet que els balls de component mes tradicional sovintegin actuacions d'un i altre tipus...

L'exemple mes clar de tot aixo es l'exit abassegador dels correfocs, l'adaptacio d'un costum antic a les noves necessitats de programacio festiva, pero, en definitiva, un invent de l'equip organitzador de les festes de la Merce em els primers anys del renovat Ajuntament democratic de Barcelona. Una adaptacio prou reeixida pel que fa a la popularitat: ja sembla com si el correfoc fos un element tradicional perdut en l'antigor del temps - i, tot plegat, d'encara no vint anys! Una altra cosa es si el model de correfoc -la versio obligadament massificada de la vella cercavila de foc- te sentit i es pot reproduir en contextos demografics reduits, si bona part dels correfocs que es venen en festes del pais no son res mes que una cercavila amb el nom modificat i, tambe, si alguns dels adeptes del correfoc, tant actius com passius, son consicents del context originari del queara viuen amb tanta passio.

I aquest es un altre fals repte de futur: la dicotomia entre tradicio i modernitat. Una dicotomia falsa, perque el lligam es necessari, indefugible... L'evolucio de la cultura popular, de sempre, ens ha ensenyat que res es immutable, que tot evoluciona. Que aquest lligam es el secret de la pervivencia. Si trenquem de totes amb la tradicio, si, simplement, la desconeixem, trenquem, tambe, amb una base ritual cultural que ens defineix i ens distingeix i, a la llarga, en cimentem la desaparicio, perque, ja se sap, si aixo es, simplement, oci, vindra una altra moda i encara una altra... Pero, si, a la vegada, no ens obrim a les exigencies socials de cada contemporaneitat, la tradicio deixa de ser popular i esdeve, com a molt, una peca de museu, una fitxa de cataleg del patrimoni etnografic.

En definitiva, pren una forta olor a naftalina. I, tambe a la llarga, identicament abocada a la desaparicio. Aquest lligam entre tradicio i modernitat es el que explica el moment dolc de castells i diables. Perque han sabut, a grans trets, continuar oferint-nos uns costums d'arrel tradicional tot bastint-los de noves caracteristiques plenament inserides en les necessitats d'avui. Si ho han fet conscientment o inconscientment, ja son, almenys ara i aqui, figues d'un altre paner.

L'un damunt l'altre: elogi de la interculturalitat
Arribats a aquest punt, bo sera, pero, d'analitzar alguns fets en el seu punt just. Ja hem apuntat el perill de canviar uns topics per uns altres, de modificar els components de l'unitarisme sense rabejar-nos en la diversitat. I el perill dels topics es multiple: tambe el de l'essencialisme, el de creure'ns que els components de la nostra cultura popular nacional son unics, que no tenen res a veure amb la resta del mon. Quan la realitat es just el contrari: el nostre context no es tan sols el del Mediterrani -el bressol i marc de molts d'aquests components-, sino el context d'uns costums que no deixen de ser universals, com universal es el comportament huma.

Aixi, per exemple, no podem oblidar ni amagar que aixo de col.locar-se, verticalment, l'un damunt l'altre no es pas una cosa de fa quatre dies, ni es un patrimoni exclusiu dels nostres castellers de finals de segle. Fem, doncs, una breu ullada per la geografia de les construccions humanes i ens adonarem com un dels simbols contemporanis de la nostra cultura nacional veu en les fonts d'una tradicio universal que es dona arreu dels continents i les cultures.

Ja la mitologia grega havia fet referencia a castells aixecats pels titans i els gegants per tal d'escalar l'Olimp i Claudi Claudia, poeta en grec i llati nascut a Alexandria l'any 370 de la nostra era, escrivi, en un panegiric sobre el consolat de Mal.li Teodor, que, entre els espectacles honorants de la seva possessio, a la Tarraco imperial d'inicis del segle V, "uns homes enlairats com els ocells formaren en un obrir i tancar d'ulls una edificacio amb els seus cossos, enfilant-se un damunt l'altre...".

Els joglars, recordem-ho, tambe maldaven per enfilar-se i xafar les espatlles d'un company mes rabassut. I es a l'epoca medieval quan, segons es deia en textos de finals del segle passat, els almogavers conegueren costums semblants en les seves no massa pacifiques expedicions per terres hel.leniques i otomanes. I quan, si hem de fer cas de bona part dels etnolegs i folkloristes que han tractat la questio, aparegueren els entremesos i balls que, amb el temps, donaren lloc al Ball de Valencians i a les moixigangues, l'origen mes probable i comunament acceptat dels nostres castells.

Sense entretenir-nos en temps remots, podem recordar que, ja a l'epoca moderna, Johan Wolfang Goethe, l'escriptor romantic alemany, al seu Wilhelm Meister, explicava un exercici, "les forces herculies", consistent en un rengle d'homes que duien damunt les seves espatlles d'altres homes i, mes amunt, dones i criatures.

Pero, en aquesta Europa dels nostres somnis i els nostres patiments, no nomes tenien ansies d'ascensio vertical els alemanys. A Italia tambe ho feien, des del temps del Renaixement, amb les forze o fatiche di Ercole., especialment a Venecia. El 1929, que sapiguem, ho feren els bersaglieri de Napols i, a finals de la decada del seixanta, els cadets de l'Escola de Policia de Nettuno. I, encara avui, tambe aixequen petites construccions humanes, com a part integrant de danses, a Croacia, a la poblacio de Crna Gora, per exemple I a l'Africa, es poden veure piramides gimnastiques al mercat de Marraqueix (al Marroc).

I, anant mes enlla, a l'Orient, farem cap a un lloc tan allunyat de casa nostra com es l'India: a comencaments d'agost, pel Gokul Asthami -les festes commemoratives del naixement de Krishna-, a Bombai, i a d'altres indrets d'aquell extens estat, aixequen construccions humanes, que als nostres ulls poden semblar estrafolaries -tot i que arribin a set o vuit pisos d'alcada-, per mirar d'arribar a una olla penjada forca metres amunt. I continuant a l'Orient, a Filipines, a mitjans de segle -si encara no avui- aixecaven construccions de com a minim cinc pisos.

Tot i que viatjar sempre es aconsellable, tampoc no cal anar tan lluny per veure com la gent puja, verticalment, l'un damunt l'altre: nomes cal resseguir la geografia, per exemple, dels Paisos Catalans. Els intercanvis dels darrers anys entre els Castellers de Vilafranca i la Colla Joves dels Xiquets de Tarragona, per una banda, i la Muixeranga d'Algemesi, per l'altra, ens han tornat a recordar, una vegada mes, que els castells no han estat ni son l'unic costum de casa nostra que s'entesta en pujar dalt. Els antics balls de la Piramide, dels Titans i de Valencians i les moixigangues -de vegades amb d'altres noms, com el Ball de la Torre- exteses d'aci i d'alla de les terres de parla catalana en epoques reculades, anaren desapareguent de les nostres festes en el segle XVIII i el XIX. I ja sabem que d'ells nasqueren, a la Catalunya Nova i a la frontera d'aquelles dues centuries, els nostres castells, pero, tot i aixo, la seva desaparicio no fou pas absoluta: al Pais Valencia perviuen amb intensitat representants d'antics balls i entremesos, que, a mes de moviments coreografics, contenien -i contenen- la tradicio de pujar l'un damunt l'altre, amb la Muixeranga d'Algemesi, a la Ribera del Xuquer, al capdavant, sense oblidar d'altres mostres, com els Negrets d'Alcudia de Carlet o els Locos de l'Olleria, i, ja a Catalunya, les Moixigangues i els Balls de Valencians que podem trobar -mantinguts o recuperats- a la mateixa zona tradicional castellera.

Construccions de diversa estructura, en el context d'una dansa de caire religios, com les muxirangues o moixigangues -estricta questio dialectal- o construccions tancades i deslligades de qualsevol simbologia directa, com els castells, testifiquen la pervivencia d'aquest entestament en pujar dalt. Un costum que, en un cas, ha restat immutable i, en l'altre, evoluciona notablement.

No penseu, malgrat aixo, que el que fan els muixeranguers sigui senzill o simple: la Muixeranga d'Algemesi escenifica episodis de la vida de la Verge mentre que la Moixiganga de Vilafranca del Penedes, que continua entrant a l'interior de l'esglesia de la seva ciutat per sant Felix, ho fa de la passio i mort de Jesucrist. Els de Vilafranca realitzen diversos quadres, amb construccions obertes de fins a quatre pisos. Els d'Algemesi, per les festes de la Mare de Deu de la Salut, efectuen evolucions encara mes complexes i prou mes altes: fan el ball estricte, torres i figures plastiques.

Pero, n'hi ha mes: a l'altra banda del pais, als Pirineus, tampoc no ha estat ni es estrany aixo de pujar un damunt l'altre. El contrapas de la Pila, una dansa amb diverses figures de rotllana i d'espiral en moviment, es clou amb una construccio humana de tres o de quatre pisos -la pila-, damunt la qual hi puja un nen petit, que feia la figuereta -un nom i un fet recurrent- i que, en alguna ocasio, queda cap per avall marcant els compassos de la musica amb els peus. El contrapas de la Pila es ballava als dos Pallars, a l'Alta Ribagorca, la Vall d'Aran i la Vall de Benasc. Avui, que sapiguem, nomes es viu a Taull, on es pot veure l'endema de sant Joan.

I, a tocar de casa nostra, en unes terres amb evidents lligams historics amb el nostre pais, al Baix Arago, encara ara es continuen ballant diversos dances tradicionals que contenen construccions que reben el nom, precisament, de torres i castillos. Els dances de Cetina, Hijar, Tauste i Ateca aixequen, com al contrapas de la Pila, construccions de fins a quatre pisos.

Es a dir, es cert que els castells son un costum popular i tradicional d'algunes comarques de la Catalunya Nova, un costum documentat per primera vegada a finals del segle XVIII i lligat amb d'altres costums, tambe de casa, mes antics. I que els nostres castells, tal com els coneixem, amb la seva tecnica especifica -molt evolucionada i ben travada-, que els ha permes arribar molt mes amunt que els seus cosins o parents llunyans, no es donen, estrictament, en lloc mes de tot el mon. Pero, tambe es cert que els castells son una mostra mes de la deria de posar-se, verticalment, l'un damunt l'altre. Una deria comuna de cultures molt diverses d'indrets molt diferents.

La cultura popular i tradicional contemporania: la superacio de la dicotomia cultura rural/cultura urbana

Els components de la cultura popular i tradicional tenen, com hem pogut anar veient, arrels clarament basats en situacions socials antigues. Ara be, a hores d'ara conviuen i es desenvolupen en una societat netament globalitzadora. Per aixo, tampoc aniria malament d'aturar-nos, ara i aqui, en d'altres conceptes que considerem fonamentals. Anem a pams, i comencem per la pretesa dicotomia ruralitat/urbanitat.

La cultura popular com a tal, entenent-la fins i tot des del vessant mes historicista o tradicionalista, no es ni ha estat patrimoni de cap espai demografic, social i economic especific. Si reculem a l'epoca medieval o als inicis de l'epoca moderna, sembla indiscutible que hi ha uns mateixos trets estructurals en les manifestacions populars de cultura fossin desenvolupades per col.lectivitats de les poblacions mes petites i allunyades o ho fossin per les de les ciutats del moment.

Es, en tot cas, en el moment de la revolucio industrial quan apareix un tall en certa manera traumatic, originat en els nous nuclis urbans, que neixen desetructuradament i com a suma de col.lectivitats provinents de zones geografiques diferents. Es, en aquest moment, que distingir entre mon rural i mon urba -potser millor, entre mon agrari i mon industrial- te una certa rao de ser, tot i que, ben aviat, aquestes noves col.lectivitats generaran les seves propies manifestacions -que seran, tambe, populars, encara que no, inicialment, tradicionals- o en reproduiran algunes de les seves zones originaries, mentre que es en el mon rural on s'aniran mantenint, de manera cada cop mes esllanguida, les manifestacions mes historiques.

Tot i aixi, es evident que el pas progressiu de la societat catalana agraria a la societat industrial significa un tall contundent en elements tradicionals de la cultura popular, especialment la festiva, molts dels quals -sortosament, no pas tots- no superaran la sotragada, per be que tambe molts s'hagin recuperat contemporaniament -reinstaurant, repopularitzant i, a cops, reiventant la tradicio.

Ara be, aquesta distincio entre mon agrari i mon industrial ha esdevingut buida de contingut en les darreres decades, tant pel que fa a la facilitat de la comunicacio vial com a la difusio d'uns identics models culturals des dels mitjans audiovisuals, sense oblidar la constant despoblacio de les comarques mes allunyades als nuclis urbans mes poblats. I unes reflexions forca semblants podriem fer pel que fa al pretes classisme de la cultura popular: universal en molts segles -quan nomes nuclis molt reduits, les petites elits del poder economic, se'n sentien aliens-, si mai va restar al marge d'algunes de les classes socials sorgides arran de la revolucio industrial -en tot cas, l'alta burgesia, no pas la menestral-, la realitat actual ha tornat a desdibuixar-ne, en un gruix considerable, les barreres.

La cultura popular, doncs, ve conformada per un seguit de manifestacions -tant individuals com col.lectives-, que abasten tots els ambits de la vida quotidiana -tant de la rutina diaria com del seu trencament festiu-, que son contemporanies de cada epoca -per molt que, tot sovint, tinguin arrels historico-tradicionals-, que es donen en qualsevol espai fisic i demografic -tant urba com rural-, que defineixen trets caracteristics de la comunitat -des de la concrecio mes delimitada fins a la nacional-, que presenten components d'especificitat dins la globalitat cultural -diferenciats, sense jerarquitzacions, de la cultura oficial i de la de masses- i que solen tenir nivells d'organitzacio propia -definits en les relacions socials.

Una nova realitat social: cultura popular, cultura nacional
Una mostra evident d'aixo que hem anat analitzant la podem tornar a trobar en l'eclosio contemporania del fet casteller. Avui les colles ja no s'amparen, com ho havien fet abans, en una adscripcio social determinada ni son exclusivament agrupacions de persones que fan, nomes, castells. Es evident que aixecar construccions humanes -i com mes fermes i mes altes millor- continua essent el nexe global i l'aspiracio de cada colla, pero tambe es evident que han esdevingut, amb mes o menys impetu, entitats que canalitzen la participacio de la ciutadania i que son centre de reunio, de generacio d'activitats ludiques i culturals diverses, amb el treball actiu de persones provinents de tots els estrats socials.

I es indubatble, per posar un exemple prou significatiu, que, ara, el fet casteller es un fenomen important al Baix Llobregat, al Barcelones i als dos Valles -l'area, precisament, que recolli bona part de les diverses onades migratories de la postguerra fins a finals de la decada dels 60- i ha donat el salt cap a altres territoris molt diversos del pais. En els motius d'aquesta salt hi ha, sense dubte, l'expansio del model festiu de la Catalunya Nova, en el qual hi te un pes especific clau el seguici popular -bestiari, balls, diables i castells. Hi ha, tambe, el fet que els castells son un espectacle de masses, amb tots els elements necessaris per ser atractius als ulls d'una societat postindustrial. Primer, son molt visuals i plastics.

Aixi, a diferencia d'altres elements de la cultura popular, es molt facil de centrar l'atencio en el conjunt global. I, encara mes, fins i tot el mes neofit s'adona de quan han aconseguit el que volien. Son competitius perque es facil, tambe, de saber qui arriba mes amunt, qui fa estructures mes complexes. Tenen un clar factor de risc, d'ansia col.lectiva, la por de caure i la por de no assolir el que ha costat hores i hores d'assaig. Hi ha, com un component fonamental, la ferma i aclaparadora entrada de la dona a la vida de les colles i la seva participacio en tots els aspectes de la seva activitat, castells inclosos.

I, finalment, la consciencia de la voluntarietat i la solidaritat, la manca de professionalisme, la qual cosa subratlla l'adhesio de l'espectador a l'espectacle, facilita el pas de la simple visualitzacio a la col.laboracio i, per tant, el pas de veure-ho a viure-ho. I, per acabor-ho de reblar, passen per un moment dolc en la seva relacio amb els mitjans d'informacio i han sabut envoltar-se d'una certa aureola de modernitat.

Aquest fet, precisament, que els castells -al costat dels grups de foc- tinguin avui, a envistes d'entrar en el seu tercer segle d'atzarosa existencia, aquesta significacio de contemporaneitat i adequacio a l'actualitat urbana, en el sentit de no haver caigut, per merits propis i, potser, per demerits aliens, en el calaix de "carrincloneria" en que s'han situat, almenys davant dels criteris socials majoritaris, d'altres elements de la nostra cultura popular, ha acabat esdevenint cabdal.

En el fons, per haver mantingut la seva essencia integradora i el seu esperit ludic, sense perdre les necessaries dosis de lluita i esforc que tenen una recompensa que mai no es individual, sino publica i col.lectiva. Aquest si que es, potser, el gran merit dels castells: sobreviure i superar-se en una societat eminentment individualista, quan son una mostra patent de tot el contrari. Per aixo, els castells han passat, en poques decades, d'estar desats a la lleixa d'allo que es "comarcal", "rural", que mes val no ensenyar massa, a esdevenir un dels "simbols nacionals". Els castellers i les castelleres, pero, tampoc no s'han vist massa afectats per aquest canvi. Continuen a la seva, l'un damunt l'altre.

El futur: no caure en el parany d'una nova unicitat, acceptar el repte de les noves aportacions
El model festiu de la Catalunya Nova, un cop recuperat, revitalitzat i reactualitzat, ha esdevingut el model festiu en expansio, el model que ha estat assumit com a modernament propi per d'altres territoris. Els seus elements mes emergents han arribat a la consideracio de simbols, topics i marcs de referencia no ja, tan sols, de la nostra cultura popular, sino tambe de la nacional, entesa aquesta des d'una concepcio globalitzadora.

No voldriem acabar, pero, sense plantejar nous reptes.

Primer, com ja hem apuntat anteriorment, que aquesta expansio emergent no acabi escombrant elements de la cultura popular i tradicional d'altres territoris, no acabi aconseguint un fals unitarisme -ells que tant l'hagueren de patir anys enrera.

Pero, en segon lloc, un repte de futur que se'ns apareix com a clau -i que hauria motivar un altre conjunt de reflexions: com vehicular noves aportacions a la nostra cultura popular, a la nostra cultura nacional?

Ja hem vist com els castells no son un element "originariament exclusivament catala", per entendre'ns, com en la seva genesi hi ha molts posits. Tambe hem vist com la tradicio antiga i aillada de les cercaviles de foc ha donat la tradicio contemporania dels correfocs. Aleshores, com s'estructurara, a primeries del segle XXI, el proces de les noves aportacions, de les noves mutacions, de les noves evolucions?

Per esmentar un exemple ras i clar: si, a finals del segle XIX ens arribaren, de ben luny, les havaneres, que, de fa poques decades, s'han acabat catalanitzant pel que fa a les lletres i han esdevingut un altre component clau del model festiu emergent a finals del segle XX -i no pas procedent, aquest, del model tradicional de la Catalunya Nova- i un indiscutit topic ludic nacional, es donara un proces semblant, per exemple, amb el flamenc? Per que no? Per que, si hi ha un rock en catala, no pot haver-hi flamenc?

La festa com a condensador patrimonial i recurs turstic

Esglsia i Teatre. De la Litrgia al drama: Un viatje d'anada i tornada

L'altre Festa Major de Gracia, els altres veins de Gracia continuarem creant cultura popular

CIBER-AMADES: LA CULTURA POPULAR CATALANA A INTERNET

LLISTA DE FESTES TRADICIONALS D'INTERES NACIONAL

Apunt sobre la Maria Fumadora

HISTORIA DE LA SETMANA DEL MAR DE VILANOVA I LA GELTRU

Comunicat del Col·lectiu D-Form

L'Havanera

Sant Antoni: la festa mes popular de Mallorca

La festa dels Nanos a Cocentaina

La festa, instrument de participacio

Immigracio, festa i diversitat cultural

La Festa, un altre mite per desaprendre-se'n?

Estrategies de supervivencia festiva: Els tres tombs de Sant Antoni

Bestiari desaparegut

CULTURA POPULAR, CULTURA NACIONAL

Llibertat vigilada