Llibertat vigilada

Eva Vazquez

Els focs d'artifici van clausurar l'any passat les Fires de Sant Narcis de Girona i van servir, com en totes les celebracions patronals, d'espectacular colofo a deu dies d'ocupacio ciutadana dels espais publics. Els urbanistes amb una certa vena antropologica interpreten la ciutat com un sistema de fluids mes o menys estables i cooperatius que en la celebracio de grans festivitats son dinamitats i xarbotats per una mena de declaracio d'estat d'excepcio. Amb l'arribada de la festa es decreta la disgregacio com una anomalia permissible i fins i tot pertinent, dins la qual la societat, aquesta immersio consensuada de l'individu en l'universal, assoleix la plena visibilitat: en cap altra ocasio el component huma del parc metropolita adopta un acord igual de tacit i unanime per exhibir-se alhora i tan bulliciosament.

Els ciutadans funden un mapa barroc sobre l'espai francisca de la rutina, com si tracessin el dibuix d'un mon inconegut sobre les ruines quotidianes, i es mobilitzen per conquerir-lo col·lectivament, desaforadament, amb un afany tan extraordinari que la ciutat deixa fins i tot de ser ciutat, amb aquesta abolicio, secretament controlada, de la normativa, el treball, el pudor i la intimitat. Suprimida la legislacio, els carrers i les places descobreixen la seva condicio autentica: passadissos i plataformes tracats arbitrariament sobre el descampat original i que nomes amb l'esclat de la festa poden ser de nou vulnerats, desbordats, flanquejats; els habitants retornen el terreny comu a l'epoca del pleistoce i ocupen l'espai fa unes hores civilitzat com si d'algun cataclisme haguessin sobreviscut tan sols uns quants vestigis en forma de ponts i rocam. La felicitat i l'embadaliment, la complaenca i l'assentiment, amb un brogit de fons que es quasi una palpitacio, son els estats requerits per a la celebracio, una mena de liturgia pagana en que s'harmonitza espontaniament tot el que era complex i dispers, encara que es evident per tothom que es tracta d'una efervescencia insostenible, com els estats de gran excitacio. Aquesta es la seva forca, la seva irresistible atraccio: que durara poc, que s'ha de prendre a llargues glopades, goludament, abans notornin les ordenances i la son.

Amb rao alguns d'aquells mateixos analistes del fenomen urba parlen d'embriaguesa col·lectiva, de dislocacio -dins uns limits tolerables- dels valors, de suspensio de la privacitat i la singularitat a favor de l'exterioritzacio i la multitud. D'una determinada impudicia, tambe, considerant que un grup d'individus de procedencies i condicions tan divergents es lliurin a escenificar el fal·lac espectacle de la concordia, el consentiment i la solidaritat. Per aixo es certament extravagant que algun antropoleg hagi vist en aquestes explosions festives, en aquesta epifania de l'experiencia publica, el magma latent i simbolic de la discrepancia de l'ordre i el poder establerts i fins de la revolucio. Perque el cas es que no hi ha submissio comparable a la que subjuga la multitud i la seva desviacio violenta, el tumult, si s'enten per aquesta nocio de l'aglomeracio urbana un grup compacte de persones unides exclusivament per la seva imatge de conjunt, sense relleu, ni perspectiva, ni matis. Una humanitat, doncs, poderosa pero incolora, energia condensada sense una clara direccio, que d'un moment a l'altre pot donar lloc a l'avalot, pero dificilment a la revolucio. En realitat la festa no proporciona cap llibertat que no sigui llibertat vigilada, un permis de cap de setmana, un indult que aviat sera revocat.

Despres de les festes de Sant Martiria de Banyoles, les de Girona, amb les vigilies, el canvi d'hora, les castanyes, el coto de sucre, el fred, les misses, les mosques i el dia dels difunts. Tots a l'unison, com si fos la vida de cada dia, la que fos l'excepcio. Per aixo el que es queda a casa es quasi mes atrevit i socialment perillos; el discordant, el rar. I el que frequenta els locals de sempre perque ara hi troba fraternitat veridica i mes espai. I el que esquiva l'aglomeracio passejant tan sols tres carrers mes avall que la resta del mon. I els veins de Palau, i de Santa Eugenia de Ter, i de Taiala, i de la Font de la Polvora, que no saben de la celebracio mes que un murmuri somort que ve de molt lluny, com d'una altra ciutat, els habitants de la qual faran festa deu dies i a l'onze es despertaran com si nomes hagues estat una llicencia pactada amb l'administracio entre dues interminables jornades de treball. [El Punt]

La festa com a condensador patrimonial i recurs turstic

Esglsia i Teatre. De la Litrgia al drama: Un viatje d'anada i tornada

L'altre Festa Major de Gracia, els altres veins de Gracia continuarem creant cultura popular

CIBER-AMADES: LA CULTURA POPULAR CATALANA A INTERNET

LLISTA DE FESTES TRADICIONALS D'INTERES NACIONAL

Apunt sobre la Maria Fumadora

HISTORIA DE LA SETMANA DEL MAR DE VILANOVA I LA GELTRU

Comunicat del Col·lectiu D-Form

L'Havanera

Sant Antoni: la festa mes popular de Mallorca

La festa dels Nanos a Cocentaina

La festa, instrument de participacio

Immigracio, festa i diversitat cultural

La Festa, un altre mite per desaprendre-se'n?

Estrategies de supervivencia festiva: Els tres tombs de Sant Antoni

Bestiari desaparegut

CULTURA POPULAR, CULTURA NACIONAL

Llibertat vigilada